Pere Vidal – increiblesostenible.org :
 

En una societat on competir està per sobre de cooperar es veu com a normal que l'adversari, fins i tot l'enemic, sigui algú a qui vèncer o guanyar, no algú amb qui dialogar, de qui aprendre, a qui cuidar o amb qui cooperar.

Els guanyadors són els referents: l'exemple a seguir; mentre que els perdedors carreguen amb els estigmes negatius: són aquells que no ho han fet bé en el millor dels casos, o fracassats, i fins i tot dolents, en altres.

Aquest relat no només ens empeny a ser guanyadors, sinó que no ens prepara per ser perdedors i, encara pitjor, ens invisibilitza el relat del perdedor o enemic. Tenim així una incapacitat gairebé patològica d'empatitzar amb aquells que considerem els dolents del relat.

  I no només això, sinó que confonem les circumstàncies o accions amb l'individu, portant-ho al personal i deshumanitzant aquell a qui veiem com a diferent o enemic. Tots entenem que si volem lluitar contra la pobresa, el nostre enemic no són els pobres, sinó els factors que fan que hi hagi persones que estan en la pobresa, igual que en la lluita contra la fam, els nostres enemics no són els qui passen gana.

De la mateixa manera, podríem aplicar aquesta visió a ideologies, actituds, accions, col·lectius, o fins i tot societats, cultures o països… Si integrem que mai els nostres enemics són les persones, sinó les idees, accions o actituds, i entenem que el nostre millor aliat és precisament la persona humana que hi ha darrere aquesta imatge d'enemic, si escoltem per entendre l'altra part i arribem a comprendre com un humà pot arribar a estar en aquesta situació, haurem desmuntat la imatge d'enemic i estarem molt més a prop de guarir el conflicte.

No lluitem contra delinqüents sinó contra tot allò que fa que hi hagi persones que cometen actes delictius. De la mateixa manera, podem entendre que en persones masclistes, racistes, feixistes, xenòfobes i homòfobes, el nostre focus hauria d'estar en ajudar aquestes persones a sortir d'aquestes ideologies que es basen en la negació, la denigració o l'odi cap a l'altre. És tan senzill (o tan complicat) com canviar feixista o delinqüent per «persona amb idees feixistes» i «persona que fa actes delictius», i el nostre focus estaria en ajudar aquesta persona a sortir d'aquestes idees o actituds... El mateix podem aplicar a assassins, abusadors, pederastes i genocides, encara que si estem involucrats emocionalment en els fets, serà molt més complex i necessitarem suport, eines i empatia primer per poder transitar un camí incòmode i difícil, ple de compassió, escolta i empatia, on es reconeguin els danys i s'aculli el nostre dolor, per així poder arribar a reconèixer la persona que hi ha darrere de qui va generar la ferida.

A l'imaginari col·lectiu, tant narratiu com audiovisual, d'occident, la imatge d'enemic segueix deshumanitzada i polaritzada a extrems irreals. En pel·lícules, històries i narratives, hi ha una polarització extrema de bons/dolents, d'amic/enemic. Els bons ens representen a «nosaltres» i ens identifiquem amb ells. D'aquestes persones se’ns mostra la seva humanitat i bondat, tenen família i són ciutadans amb qui podem arribar a identificar-nos.

Els dolents representen els «altres», i la trama de la història els col·loca al costat dels enemics, aquells a qui vèncer o eliminar. Aquestes persones no només són mostrades com a perverses, malèvoles i tiranes, sense sentiments i escrúpols, sinó que se'ls tracta com si fossin objectes prescindibles. A la ficció plorem davant del soldat ferit company de la persona protagonista, però aplaudim quan es metralla o bombardeja un grup de persones que són al costat de l'enemic. Poden ser dotzenes o centenars, igual que si fossin pedres d'un mur, són prescindibles i eliminables. Els enemics no tenen família, ni infància, ni senten, ni les seves vides tenen cap valor.

El problema és que aquesta polarització no es queda al món de la ficció, sinó que és una mostra de com actuem i veiem el món i els altres. Per desmuntar aquesta polarització, hem de ser capaços de veure la maldat en els bons i la bondat en els dolents per arribar, en darrera instància, a entendre que simplement tots som humans.

El gran (i incòmode) exercici d'humilitat de reconèixer-nos al costat dels dolents i entendre com els dolents es poden veure al costat dels bons és el que ens pot ajudar a desmuntar la imatge de l'enemic.

És una cosa que fem els humans: cercar les notícies o informacions que confirmen allò que ja pensem i negar les que ho posen en dubte o opinen el contrari. Per això tendim a consumir els relats que fan més dolent a l'enemic, i no aquells que l’humanitzen i l’apropen a nosaltres. Ens és més senzill mantenir-nos en allò que ja pensem que posar-ho en dubte i acceptar la complexitat i la gran escala de grisos que és la vida. És més fàcil estar al Blanc/Negre, al Bo/Dolent, al Correcte/Equivocat, negant punts de vista que posen en dubte el nostre i donant per cert allò que el reforça. És més fàcil que acceptar la complexitat de tota situació i reconèixer (i respectar) que hi ha moltes versions diferents d'una realitat i que cadascú té la seva.

És incòmode reconèixer que la nostra riquesa o desenvolupament està basat en part en el colonialisme europeu agressor i espoliador. Incomode i dolorós veure'ns genocides en els ofegaments d'immigrants a la mediterrània. Tot i així, podem veure en nosaltres la humanitat subjacent.

Acabar amb els conflictes i les injustícies passa per deixar de veure com enemigues les persones i començar a preguntar-nos, entendre i encarar quins factors han portat una persona (o societat) a actuar o pensar així, tant a l’altre com a nosaltres. I sobretot passa per un treball personal, ple d'humilitat i compassió, per veure (i respectar) la humanitat en totes les persones, independentment del color de pell, procedència, religió o ideologia, siguin afins o contràries al que pensem, siguin amigues o enemigues.

Perquè el nostre veritable enemic és la deshumanització de l'altre, molt visible en els discursos d'odi, però no tan visible quan ho apliquem als qui considerem enemics o aquells que ens cauen malament o etiquetem com a dolents. La deshumanització de l'enemic ens allunya de poder-nos entendre i és una mostra clara que a la nostra societat tenim grans mancances. I tal com començava, acabo: parlant de perdedors i fracassats. Els nostres fracassos ens indiquen clarament on podem millorar. Perquè ser incapaç de veure la part humana a l'enemic mostra el gran fracàs de la nostra empatia.

Autor de l'article: Pere Vidal - increiblesostenible.org

Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits i anomenar l'autor.

Pere és activista ambiental i social i en l’actualitat és també regidor de la CUP a Valls, partit anticapitalista i assembleari. A Valls Vox hi té un regidor. Des del gener del 2024 Pere realitza a diferents poblacions la xerrada “una mirada al conflicte de l'orient proper des de l'empatia i la no-violència”, precedida d'un documental sobre objectors Israelians. En aquestes xerrades Pere comparteix la seva experiència a Israel i els territoris ocupats com a punt de partida per posar el focus en la insensibilitat de la societat europea i occidental davant del patiment humà aliè, així com el creixement del discurs d'odi i el racisme i el colonialisme encara viu a la nostra societat, convidant-nos a deconstruir la imatge d’enemic per obrir les portes a trobar-nos com a humans.

També realitza tallers on deconstruir la imatge d'enemic convidant a un enfoc més compassiu i empàtic de l'altre com a base per desactivar conflictes i desmuntar prejudicis. Si voleu participar o organitzar xerrades o tallers, contacteu amb l'autor. 

This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.

 Que la situació actual suposa un canvi en la societat, tothom ho té assumit. El que no veig tant clar és la imatge que molts tenen d’aquest canvi i quants, tant aviat en sortim, tornaran a cercar el mateix enfoc orientat al benefici econòmic... També em pregunto quanta gent pensava que vivíem en una societat ideal a la que no li calia cap canvi...

 Pels qui hem viatjat i viscut en altres cultures i països i hem tingut el regal de veure la nostra cultura des de fora, la imatge que molts tenen de país avançat o primer mon ens queda seriosament tocada. Es clar, per a autoanomenar-nos avançats, ho mesurem amb criteris econòmics i tecnològics.

El dubte que em plantejo és que si ho mesuréssim per com valorem les cures, tant als dèbils com als desfavorits, com al planeta i als ecosistemes, per com acollim, integrem i aprenem d’altres cultures, si valoréssim per com ens relacionem amb els veïns i les nostres habilitats per cooperar en comptes de per competir, potser ens trobaríem amb una sorpresa i ens adonaríem que en molts aspectes som al tercer mon i que en aquests aspectes, una tribu de la selva és molt més avançada que nosaltres.

 Es dona la paradoxa que també vivim al tercer mon en humilitat i difícilment la societat està prou madura com per acceptar que som menys i que podem aprendre molt d’aquelles persones que deixem ofegar al mar. Sí, en humanitat també estem al tercer mon, aquest que té els recursos per acabar amb la fam però no només deixa que encara hi hagi gent al planeta que mor de gana, sinó que explota i espolia els recursos naturals dels països mal anomenats «pobres».

 I aquests criteris simplement econòmics/tecnològics per valorar el nostre entorn ara es tornen en contra nostre. És un ganivet de doble tall. Si seguim mantenint aquesta visió, el panorama que ens trobarem en la nostra societat posterior al confinament pinta ja desolador...

 És però una oportunitat per canviar el criteri amb que mesurem la societat i la nostra pròpia vida. Estem en una societat que viu d’esquenes a la mort, quan afrontar la mort ens ajuda a posar el valor real a les coses. Les coses més importants a la vida no es mesuren en diners, no cal esperar a tenir l’alè de la mort al clatell per a pensar-hi. Estem en una societat on es busca la felicitat en el consum, posant l’esperança a ser més feliç en comprar o consumir, quan en realitat això ens ha portat a una infelicitat constant i a destruir el planeta en un consum excesiu, abusiu i desmesurat. Estem en una societat on el que interessa és tenir consumidors i ma d’obra per produir, no pas persones amb criteri, madures i conscients.... És tant difícil veure que no es tracta de tenir més sinó de ser millor? Per a ser bona persona, no calen diners sinó humilitat i moltes altres coses on els diners hi pinten ben poc.

 Si una cosa en podem aprendre d’aquesta situació és que podem viure amb menys, i que hi ha moltes coses que podem fer en les quals no intervenen els diners i que ens aporten molt.

Si canviem els criteris amb que mesurem la nostra vida, en podem sortir rics i continuar rics durant el que ens queda de vida:

 Rics en relacions amb altres persones, en creixement i coneixement personal, en habilitats culinàries, en cooperar i ajudar-nos, en amics de qualitat....

 Rics en tenir una natura menys contaminada, més fèrtil i amb més biodiversitat. Aquesta primavera és la més fèrtil que recordo.

 Rics en saber autoabastir-nos, cultivar, reparar, i en viure d’una manera més senzilla.

 Rics en saber utilitzar el temps d’una altra manera, en trobar la felicitat en l’actitud, no en els objectes.

 Rics en converses més profundes, en menys superficialitat, en saber escoltar als altres, en humilitat, saviesa i maduresa.

 Rics en deixar un planeta millor que l’hem trobat, en sentir la satisfacció de fer allò que aporta als altres i a nosaltres mateixos.

 Rics en saber que la millor riquesa és tenir un entorn d’amics i gent a qui estimes i t’estimen.

 Rics en donar un sentit a la vida i saber que quan encarem la mort ho farem tranquilament, amb un somriure i tenint la certesa que la nostra estada en aquest món ens ha aportat i hem aportat, que hem utilitzat el temps per nodrir-nos i a la vegada aportar en positiu per allà on hem passat.


  Deixem que els pobres siguin aquells que acumulen diners i dediquen tot el seu temps a acumular-ne més perquè el criteri que marca les seves vides és el benefici econòmic...  En certa manera m'entristeix pensar que potser en els últims moments de la seva vida s'adonaran que tot el que han acumulat en diners o pertinences no els serveix de res perque la vida es mesura en temps, en allò a que li hem posat el temps, i el seu temps l'han dedicat a vendre'l a canvi de diners...

 Em ve al cap el que deia en Galeano: «pobres, lo que se dice pobres, son aquellos que no saben que son pobres.»
 

Autor de l'article: Pere Vidal - increiblesostenible.org

Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.

This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.