Anem a la deriva.
No podem negar que a nivell tecnològic, la societat industrial occidental ha avançat fins a nivells que fa uns anys ni imaginàvem. Ens sentim i ens autodefinim com una societat avançada, però si mesurem la nostra societat per com cuidem els dèbils o els desfavorits, o el planeta i els ecosistemes, per com acollim, integrem i aprenem d’altres cultures, per com escoltem l’experiència i saviesa de la gent gran, si ho mesurem per com ens relacionem amb els veïns i les nostres habilitats per cooperar en comptes de competir, potser ens trobaríem amb una sorpresa i ens n’adonaríem que en molts aspectes som una societat subdesenvolupada i que en aquests aspectes, molts dels qui anomenem tercer mon són molt més avançats que nosaltres. Fins i tot en com prenem les decisions, som molt menys avançats del que creiem.
Vivim en una societat on a la gent li és més fàcil imaginar l’extinció de l’espècie humana que imaginar que s’acabi el capitalisme o que canviï el sistema i la política torni a ser un afer de tots. Una societat que s’ha centrat a produir, explotar els recursos naturals a un ritme desenfrenat i que ni s’ha parat a pensar a on ens porta això. Una societat on els diners i el lucre marquen el que s’ha de fer i el ritme de les nostres vides. Sembla que hem perdut el nord i el debat de si tenir més, produir més o guanyar més ens fa més feliços o millors persones no és ni tan sols sobre la taula.
El centre de comandament de la nostra societat son les institucions públiques i els qui ho comanden són els polítics. Aturem-nos a pensar com els escollim, perquè ells decideixen el rumb.
No només entenc sinó que comparteixo la desafecció política de la ciutadania. Si ho pensem bé, podríem dir que la política que tenim s’ha tornat idiota, perquè al final, tenim uns partits on els polítics son professionals, fan carrera personal i cada cop més defensen uns interessos privats.
Deia Maria Montessori que si veritablement volem educar per la pau, hem d’educar en la cooperació i no en la competició.
Tot i això, el capitalisme i una societat enfocada a la producció i al consum, han fet que cada cop les persones siguem menys madures, crítiques i cooperatives. L’individualisme i la competició han soscavat els valors de cooperació i comunitat que tenim a la nostra cultura.
Hem normalitzat l’individualisme, la lluita i els concursos, promovent els exemples dels vencedors i oblidant tothom qui perd, que sempre som molts més i en la majoria dels casos hem treballat igual o més que els que han vençut.
Hem normalitzat donar vots, donar likes, i que això defineixi qui és millor o qui és més vàlid. En concursos, referèndums, pressupostos participatius o eleccions, el vot és el que decideix el resultat i el rumb a prendre.
Però preguntem-nos seriosament:
Què estem mesurant amb els vots?? L'opció millor? La més justa? La més viable? La més sàvia? La més conciliadora o pacífica o la que respecta els drets de les persones?
Què influeix en el vot?? La propaganda? Les promeses? L’amistat o pertinença a un grup com si d’un equip de futbol es tractés? La cara bonica de les persones candidates? Els discursos populistes o simplistes?
Si les persones que votem no som madures, crítiques i conscients, els nostres vots tampoc ho són, portant-nos a una competició on mesurem qui mobilitza més amics i simpatitzants, independentment de si l'opció ens porta a una societat pitjor, on no encarem els problemes reals, i on fins i tot anem cap a l’odi al diferent, la destrucció del territori i la contaminació i aniquilació de la vida.
Mirant-ho des de la distància, sí, fa esfereir: anem a la deriva.
Pere Vidal - increiblesostenible.org
regidor de la CUP per l'ajuntament de Valls.
Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.